Els Àrbitres

Serà perquè creuen que la seva paraula no aporta res que tenen prohibit parlar a la Lliga. És un estrany posicionament, especialment perquè molts d'ells sobre el paper són homes amb estudis. Per no parlar, ni parlen amb els jugadors com ho fan en el futbol anglès, sense anar molt lluny. Ells tallen qualsevol intenció del futbolista amb una mirada matadora, uns gests amenaçadors i l'ús abusiu de les targetes, que utilitzen com si tinguessin una arma, amb elles es defensen i ataquen. I si un entrenador gesticula o diu alguna cosa, també estan disposats a desenfundar les seves pistoles. I després, això sí, escriuen. Redacten una acta en el que expliquen les incidencies i incidents del partit. I allà poden dir el que els sembli. L'excel·lent documental que va emetre fa uns mesos Canal + amb Pérez Lasa de protagonista ens va deixar perles importants. El col·legiat, que és l'últim i l'únic que s'ha deixat per a un reportatge especial, reconeixia que a ell, quan començava, no el podien ni mirar per la cua de l'ull perquè de seguida treia targeta, i així es va convertir en un àrbitre conegut pel seu autoritarisme. Va explicar també que les targetes eren la seva eina per calmar els jugadors o per advertir-los, però el reportatge va descobrir que també ho feia per apartar els jugadors, per liquidar qualsevol protesta i, de passada, protegir-se. La veritat és que no creiem en aquest tipus d'autoritarismes. El propi Pérez elogiava en un moment l'esportivitat del futbol anglès i reconeixia que ara, amb l'experiència, s'havia tornat més dialogant. Tanmateix, en els dos partits en què es va basar el documental, Pérez Lasa no deixa ni que el toquin i quan Cani, del Villarreal, fa una falta se'n va cap a ell per amonestar-lo davant de la sorpresa del jugador, que li pregunta: " Però per què et poses així amb mi? ". "Veuràs com et calmes", va ser la resposta de l'àrbitre. Cal reconèixer que la feina d'un àrbitre és un treball tan difícil com ingrat. Es necessita una fusta especial per arriscar-se a soportar en cada partit que tots els públics sen recordin de la teva santa mare. Xiulis bé o malament, en qualsevol camp sempre hi ha un seguidor que et vola la mare. Gairebé mai contentes als equips i els jugadors no te'l posen fàcil. Entre els quals intenten enganyar-te i els que et compliquen amb les protestes, i els jutges de línia que et confonen, no resulta fàcil sortir per la porta gran. Cal tenir una fortalesa i una mentalitat especial per tirar endavant un partit amb nota. A més, la FIFA i els grans gurus d'aquest esport s'entossudeixen a descartar tots els ajuts que podrien aportar les noves tecnologies.
L'estrany és que amb entrenadors que amb prou feines es posen en el seu treball, que són respectuosos i que eludeixen opinar sobre les seves actuacions -tipus Pep Guardiola- el col·lectiu arbitral arribi a adoptar actituds solidàries per un company acusat de mentir. Guardiola es va equivocar en fer la seva denúncia de forma pública, però els àrbitres, que segurament no parlen per unificar criteris, van tenir temps per emetre un comunicat i demanar un càstig a l'entrenador del Barcelona, que ja havia estat expulsat del partit i posteriorment havia estat sancionat. Què més volen? Quin Guardiola no se sent més a la banqueta del Barça? Això em recorda a quan amonesten a Messi a la primera falta que comet i, en canvi, al marcador que li està pegant constantment no el castiguen amb la mateixa promptitud. Així no hi ha qui els cregui gens.