Lluitarem

Quan Winston Churchill va pujar al metro,  sorpresa dels britànics, va dir: "Que mireu? No heu vist mai un Primer Ministre pujant al metro?" Van riure tots i després va proseguir: "M'heu d'ajudar, em sento acorralat, he d'adreçar l'opinió del poble britànic al Parlament i no sé com articular el meu discurs. Creieu que hem d'obrir la via diplomàtica amb el III Reich i entaular un diàleg amb Hitler? O creieu que hem de combatre el Nazisme fins al final, encara que les circumstàncies no ens siguin favorables?" La gent va anar responent esporàdicament i espontàniament; sota una visió unànime, en aquell vagó va respondre cadascú: "Diàleg? Això mai!", "Amb el dimoni no es negocia", "Lluitarem fins al final! Mai ens rendirem.", "Sí, mai ho permetrem, lluitarem." I d'aquí va sortir el seu conegut i famós discurs honorant els combatents de Dunkerk: "Lluitarem als camps, lluitarem als carrers fins aconseguir la llibertat."
El poble de Catalunya ha de recordar aquestes paraules d'entusiasme i motivació, just quan el poble britànic i tot el Regne Unit estàven acorralats davant del Nazisme. L'Estat espanyol no serà cap fre pels somnis i per les aspiracions de llibertat del poble de Catalunya. A cada intent de reduir-nos, ens fan més forts. Un amic em va dir la setmana passada: "Saps la diferència entre un ingenu i un cínic? La consciència. L'ingenu no és conscient que algú (un particular o un col.lectiu) pugui aconseguir allò que es proposa. Mentre que el cínic si. I l'Estat espanyol és cínic perquè sap que ho podem aconseguir." Doncs ja sabem, nosaltres a la nostra que la República serà efectiva més ràpid del que ens pensem.

30D

Tots els Poders de l'Estat amb l'Església al capdavant, reten homenatge a la Monarquia en un acte d'autobombo tan anacrònic com ella mateixa. El pare Rei imposa la seva filla el Toisó d'Or. Democràcia en estat pur el dia que s'impedeix una investidura a Catalunya. Tot en ordre.

Demo Tutti Fruti

Els últims dies estic vivint amb esperpent tot el que pasa. Però el d'ahir s'endú el premi.
No sé si tots els juristes hi estareu d’acord, però si admetre la suspensió que demanava el govern central era un despropòsit, la resolució de compromís que s’han inventat és una aberració jurídica encara pitjor. Què és en el primer que penses quan veus una resolució, que es diu judicial, en què es limiten drets fonamentals sense citar la base legal, sense motivació i sense sentir als afectats? En un Estat de Dret, no.

El 2010, 12 jutges del TC van decidir quin Estatut havíem de tenir els catalans. El 2018, els 12 jutges del TC diuen que un sol jutge pot decidir quin president hem de tenir els catalans. Digues-li estat democràtic o digues-li estat de merda tirànic. A Espanya són sinònims.

El Tribunal Constitucional ha donat un triple salt mortal. Havia de admetre o no un recurs i ha acabat organitzant la sessió d'investidura del Parlament. I sense presentar-se a les eleccions.

En definitiva el TC acorda una cosa que ningú li ha demanat, que legalment no pot acordar i que no té sentit jurídic. El Govern es surt amb la seva i no li importa que per a això calgui esfondrar l'Estat de Dret. I aquests són els constitucionalistes?

Dia de les Víctimes de l'Holocaust

2013, Albert Rivera manant sortir del Parlament als diputats de Ciutadans abans que es votés una moció de condemna al "enaltiment, trivialització, exculpació o negació del nazisme, franquisme i la resta de règims feixistes".

El Parlament condemnava el franquisme a les portes de la manifestació de la Hispanitat que recolzaven PP i Ciutadans, i a la qual es van adherir la Falange Espanyola de les JONS, España2000, Plataforma per Catalunya i el Casal Tramuntana. En el debat ja surava aquesta dada: que PP i Ciutadans estaven organitzant un acte polític al costat d'organitzacions nazis. L'embolic arriba quan el diputat del PP Fernando Sánchez Costa acusa David Fernández de defensar les idees de Joan Garcia Oliver, militant de la CNT que va ser Ministre de Justícia de la República. 

És llavors quan David Fernández esmenta els grups nazis que es manifesten el 12 d'octubre i Jordi Cañas s'aixeca fora de si per demanar la paraula "per al·lusions". Tot i que ningú li ha al·ludit.Arrimadas acaba de mostrar el seu desacord amb la condemna al franquisme. El seu problema no és la condemna en si, sinó que ningú va incloure "el regim castrista o de Corea del Nord", els "actes d'enlaïment del terrorisme" o la "violència" de tots els colors en la guerra civil. El mateix pretext empra el PP. Condemnar el franquisme sí, però alhora que el marxisme. Així es dirigeix ​​Fernando Sánchez Costa al portaveu ICV. I aquesta és la història de com el PP i Ciutadans van marxar d'una votació de condemna al franquisme i al nazisme per manifestar-se l'endemà passat al costat de franquistes i nazis. Per cert, molt bé l'acte de PP i ciutadans el 12 d'octubre de 2013 a Plaça Espanya.

 Feliz Dia de les Víctimes de l'Holocaust.

Equiparació Real

Milers de policies nacionals i guàrdies civils es manifesten a Barcelona per l'equiparació Salarial.
Milers de policies i guàrdia civils, uns 35.000 segons l'Ajuntament de Barcelona i 160.000 segons els organitzadors, s'han manifestat aquest dissabte a la capital catalana per l'equiparació salarial amb els Mossos d'Esquadra i l'Ertzaintza.
Equiparació? Si de veritat la volen, que sigui una equiparació 100%, amb tots els privilegis. Una altra coseta, no sabeu ni on estan els ministeris?
Per cert a través d'un canal de Telegram es van denunciar insults de manifestants cap a les persones que veien amb llaços grocs, si us va passar el mateix us convidem a dir-ho. Que el món sàpiga a què ens enfrontem.

L'inventari Català

«Xirigotes, sixenes, citacions a professors, ‘aporellos’, insults. Contínuament rebem embats de tota forma i grau destinats a provocar una reacció. Seria absurd pensar que són casos aïllats, que no formen tots part d’una estratègia. Però, per què fomenten l’acció-reacció? Doncs… L’estat espanyol ha patit dures derrotes en algunes batalles contra l’independentisme català. En totes les batalles on els independentistes hem guanyat hi ha hagut una constant: hem inventat. No hem usat el el ‘manual de la revolució’ i això els ha descol·locat.

Un exemple ràpid i gràfic: Arenys de Munt. Vam inventar. I l’estat va respondre disparant perdigonades a tort i a dret (premsa, jutges, fatxes,…) en una habitació a les fosques. Quan van encendre el llum es van trobar amb 500 consultes populars. Hem inventat quan hem consolidat un discurs que no admet ni tant sols dubtes etnicistes. Hem inventat quan hem desmentit amb vagues generals i manifestacions milionàries les teories en que se’ns relacionava amb unes suposades elits econòmiques. Hem inventat quan ens hem donat la mà des del Pertús a Vinaròs. L’estat espanyol s’ho ha mirat fullejant frenètic les darreres pàgines del manual, on hi ha les solucions. Res a fer, estàvem inventant. Creixent més del què per ells era imaginable. Avancem quan inventem.

L’estat també va perdre una batalla crucial el 20-S al local de la CUP de BCN on va intentar provocar aldarulls per tenir algun vídeo de violència. Algú creu que entre els defensors del local no hi havia gent que li hauria vingut mooolt de gust fotre’ls fora a cosses al cul? I la van perdre l’1-O, és clar, posant tota la carn a la graella per veure si finalment, es veia fum i foc als carrers. Per veure si les imatges es podien aparellar a les notícies que arriben setmanalment de tres o quatre punts del món on manifestants i policia s’ostien mútuament. I res. Vam entendre que política no és fer el què el cos et demana, si no el què demana l’estratègia col·lectiva. I que el triomf de la causa bé val el sacrifici d’aguantar-se les ganes.

La batalla violenta l’hauríem perdut, ho sabem tots. I l’estat creia que només ell ho sabia. De vegades sento dir ‘No podem permetre que ens insultin…’, ‘No podem permetre que se’n riguin…’ i penso: Sí. Sí que ho podem permetre. Perquè això no és una guerra per l’honor sinó per la llibertat. L’únic que no podem permetre és perdre. De vegades, l’únic sacrifici que reclama la lluita és només fer que el cap t’aturi el cor. Assumible, oi? I és per això que l’estat ens convida contínuament a estratègies de manual, com l’acció-reacció, perquè són dins de l’àmbit del seu maneig. I és per això que és imprescindible que no hi entrem, en cap. Que continuem inventant, que és l’única manera de dur la iniciativa a les batalles i controlar el calendari de la guerra. Vet aquí! No és per seny ni per por que cal no respondre als embats de l’estat, sinó per ser amos de la nostra estratègia. Que no és altra que inventar.»