Agraeixo la seva preocupació (Crítica de l'spam pur)

Haig d'agrair l'interés que posen enviant-me propaganda de Viagra, agraeixo la seva preocupació per si la titola se'm posa dura o no, i ho agraeixo de tot cor que em donin un remei per si de cas. Però no em cal, no pateixin, la meva titola està en plenes facultats físiques. Un compte ple de calerons en un paradís fiscal si que ho acceptaria de bon grat, això em permetria tenir més temps lliure i llavors potser em caldria recórrer a la Viagra per poder aguantar.

És sorprenent la gran quantitat de spam que es genera al voltant de la Viagra i d'altres medicaments, sigui per posar la titola dreta o per eliminar els greixos, d'altres et prometen que rejoveniràs fins semblar un adolescent, la realitat es que el més probable es que la titola et caigui a trossos, acabis amb el fetge amb una cirrosi de cavall i els ronyons convertits en steak tartar i la teva pell acabi més encartonada que la de la mòmia de Tutankamon. I a tot això el teu compte corrent tingui més forats que viatges Marsans després del pas de Díaz Ferrán.

Donald és un vell (ànec) verd

Una dona de 27 anys ha denunciat l'ànec Donald -que ja té 76 anys - del Parc Disney d'Orlando (Florida) per haver-i tocat els pits quan li va demanar una foto i un autògraf. Demana 50.000 dòlars i diu que se sent traumatitzada perquè l'ànec Donald ja no té plomes, té mans. No és rar que alguns avis els encanti empaitar jovenetes però això és absurd. On anirem a parar si els personatges de Disney comencen a fer coses d'aquestes?. Que serà lo següent, la Blancaneus muntant una orgia amb els set nans, Pocahontas fumant marihuana, Shrek presentant-se de candidat republicà a les properes presidencials americanes?. Realment els temps han canviat, quina desil·lusió, que baix ha caigut l'ànec Donald. Hem perdut els referents de la nostra infància i joventut. Si ens falla l'ànec Donald en qui podrem confiar?.

Souvenir, souvenir

Només un 30% dels souvenirs que es venen a la ciutat de Tarragona tenen alguna relació amb Tarragona, la resta són souvenirs típicament espanyols com les nines flamenques, els toros de vellut, sangria, ventalls d'inspiració andalusa, etc. A més dels "molt tradicionals” barrets mexicans. Això preocupa l'Ajuntament de Tarragona que considera que els souvenirs són un mitjà de promoció de la ciutat i per això volen impulsar una línia de productes que estiguin relacionats amb casa nostra.

És molt trist que una ciutat com Tarragona – la romana i Imperial Tarraco - amb un passat històric tan important vegi com els venedors de souvenirs ofereixen productes aliens a la pròpia història de la ciutat. I en si a la ciutat.

Aquest és un problema que també pateix Barcelona, només cal entrar a les tendes de souvenirs de les Rambles o dels voltants de la Sagrada Família i costa trobar entre tants souvenirs que no tenen cap relació amb la ciutat on són venuts alguns que tinguin relació amb aquesta ciutat.

Cada vegada que he tractat aquest assumpte m'han donat hòsties per tots costats de part de gent que sembla que els encanta mantenir una situació completament absurda en què una ciutat es dedica a vendre productes que representen altres llocs i altres cultures.

Els ajuntaments són responsables d'impulsar un canvi de mentalitat que ens faci sortir d'aquesta ridícula situació en què les nostres tendes de souvenirs venen productes típics d'altres llocs i per trobar un producte que representi la pròpia ciutat sembla que estiguis demanant un impossible.

I si és patètic que a Barcelona o Tarragona venguin nines flamenques enlloc de nines vestides de pubilla, estampes típicament andaluses o castellanes enlloc de les de paisatges de Catalunya, encara és més ridícul la presència de barrets mexicans.

Troben la tomba de Harry Potter

Clar, que no es tracta de l'Harry Potter aprenent de mag, sinó d'un jove anglès enterrat a començaments del segle XX. El descobriment es va produir quan el jardiner de la parròquia de "Sant Llorenç", en Carlton Miniott, Yorkshire, removia brosses al cementiri de l'església. Després d'un petit arbust va aparèixer la làpida en tota la seva esplendor pètria. "Doncs quina cosa", diran vostès, "és de suposar que per tot Anglaterra hi haurà més tombes de persones on el nom de les quals coincideixi amb el del bruixot". Cert, però aquí s'afegeix un detall que converteix la notícia en material per a recol·lectors de serendipias: el reverend a càrrec de la parròquia s'anomena Rowling.

Sens dubte, una possible explicació a la casualitat seria en un muntatge publicitari per part dels vilatans. En un país on cada poblet te el seu fantasma o la seva llegenda, comptar amb un petit misteri local proporciona caché. Assegurança que comerciants i hotelers locals somien amb el seu poble envaït per hordes d'admiradors d'Harry Potter. I com més fanàtics millor. Tanmateix, és cert també que en ocasions la realitat sembla imitar la ficció, encara que sigui modestament, com en aquest cas.

Muntatge o no, el descobriment ha despertat la curiositat i l'interès dels veïns de Carlton Miniott. Expliquen les cròniques que els nens es reuneixen en bandades i peregrinen al cementiri per veure la làpida amb els seus propis ulls.

El Mundial Negre

La historia oculta dels Mundials de futbol acaba sent tan interessant com la mateixa competició. Una mica a manera de les Olimpíades, la concessió dels Mundials de futbol respon a una estratègia evangelitzadora. No es tracta tant d'expandir la paraula de Déu, com l'inocular un virus de modernització que té un vessant positiu en els avanços polítics i l'obertura democràtica, pero també a vegades s'acosta a la manipulació propagandística i el descarat desembarcament de les grans multinacionals. No ha estat estrany que les dictadures intentessin mostrar una cara amable i aperturista en els seus campionats del món. Ho van fer al Brasil i a l'Argentina, on la junta militar va saber enfosquir les denúncies per desaparicions i tortures gràcies a l'èpica aventura de la selecció de Menotti. A Espanya, en canvi,a Franco no li van sortir els comptes i el Mundial del sempre enyorat "Naranjito" va acabar sent la porta d'arribada per al primer govern socialista i el definitiu amaratge de la societat de consum. També democràcies emergents i països necessitats d'aquesta petita empenta d'autoestima van ser beneïts amb l'encarrec d'organitzar el Mundial.
Ara li arriba el torn a l'Àfrica, entrant pel sud, per un país que encara representa valors simbòlics per al món occidental. L'ombra allargada de Nelson Mandela encara ens fa creure que moltes coses que semblen inamovibles en aquest continent podrien cambiar per ser millors. El futbol a l'Àfrica s'ha convertit en una passió desmesurada, en un nexe d'unió amb Europa, gairebé en un llenguatge comú i universal. Un codi de signes que s'aprecia en qualsevol racó del continent africà, en qualsevol poblat perdut, on la conversa deriva cap a aquest joc i s'hi poden veure samarretes de gairebé tots els grans equips del món, que les criatures mostren amb orgull. Llàstima que la publicitat a la roba dels equips converteix aquestes peces en un fetitxe cutre i enlletgit, que envelleix ràpidament. L'arribada de futbolistes africans, que són temptats des de molt joves per part de les grans lligues, ha canviat molt més del que pot semblar la manera en què es juga a aquest esport. Les portentoses condicions físiques que tenen jugadors provinents de l'Àfrica futbolística, Malí, Ghana, Nigèria, Camerun, Costa d'Ivori, Togo, fan gairebé recurrent la presència d'un o dos d'aquests pulmons al centre del camp o bé com a estilets solitaris en les davanteres dels equips més competitius del món.

Àfrica adora el futbol, ja veurem si les ajudes arbitrals que acompanyen sempre l'equip amfitrió, tan desaprofitades per l'Espanya del 82, però tan rendibles per a Corea en el seu Mundial, acabarant sent en aquest cas el salt que permeti a alguna selecció africana irrompre entre els semifinalistes. La seva passió mereix un premi. Una altra cosa, que només el temps ens dirà, és si aquest espectacle de comerç televisat, aquesta competició febril que no sempre guanya el millor futbol, serveix per fer un pas en l'imprescindible avanç africà.

Generacio dels 70' (3ª part)

La generació que es va cansar de veure les mamà chicho. La generació a la qual li entra el riure fluix cada vegada que tracten de vendre'ns que Espanya és favorita per a un mundial. L'última generació que veia el seu pare posar la vaca del cotxe fins al cul de maletes per anar de vacances. L'última generació de les litrones i els porros, i que cony, l'última generació assenyada que hi ha hagut. La veritat és que no sé com hem pogut sobreviure a la nostra infantesa!!!! Mirant enrere és difícil creure que siguem vius a l'Espanya d'abans: Nosaltres viatjàvem en cotxes sense cinturons de seguretat posteriors, sense “cadiretes especials” i sense air-bags, fèiem viatges de més de 3 h sense parar amb cinc persones masegades al cotxe i no sofríem la síndrome de la classe turista. No vam tenir portes amb proteccions, armaris o flascons de medicines amb tapa a prova de nens. Caminàvem amb bicicleta sense casc, ni protectors per a genolls ni colzes. Els gronxadors eren de metall i amb cantonades en pic. Sortíem de casa al matí, jugàvem tot el dia, i sols tornàvem quan s'encenien els llums. No hi havia mòbils. Ens trencàvem els ossos i les dents i no hi havia cap llei per castigar els culpables. Ens obríem el cap jugant a guerres de pedres i no passava res, eren coses de nens i es curaven amb mercromina (vermella) i uns punts i l'endemà tots contents. Anàvem a classe carregats de llibres i quaderns, tot posat en una motxilla que, rares vegades, tenia reforç per a les espatlles i, molt menys, rodes!!! Menjàvem dolços i bevíem refrescs, però no érem obesos. Si potser algun era gras i punt. Estàvem sempre a l'aire lliure, corrent i jugant. Compartim ampolles de refrescs i ningú es contagi de res. Només ens contagiàvem els polls al cole. Cosa que les nostres mares arreglaven rentant-nos el cap amb vinagre calent (o els més afortunats amb Orión). I lligàvem amb els “niñ@s” jugant a petó, veritat i atreviment o al conill de la sort, no en un Xat. Érem responsables de les nostres accions i carregàvem amb les conseqüències. Sàvies que es rifava una hòstia si vacil·laves a un adult. No hi havia ningú per resoldre això. La idea d'un pare protegint-nos, si transgredíem alguna llei, era inadmissible, i ens deixava anar una bufetada o un espardenyada i callaves. Vam tenir llibertat, fracàs, respecte, èxit i responsabilitat, i vam aprendre a créixer amb tot això.

Generacio dels 70' (2ª part)

Hem vestit texans de campana, de cigarret, de mànega d'elefant i amb la costura torta; ens vam posar “bombers” sense por de semblar skin heads. El nostre primer xandall era blau marí amb franges blanques a la màniga i les nostres primeres sabatilles de marca les vam tenir passats els 10 anys (Aquestes J'hayber!). Entrem al col·legi quan l'1 de novembre era el dia de “Tots Sants i no Halloween, quan encara es podia repetir curs. Vam ser els últims en fer BUP i COU, i els pioners de la E.S.O. Hem estat els cobais en el programa educatiu, som els primers en incorporar-nos a treballar a través d'una ETT i als que menys els costa fer-nos fora del treball... Sempre ens recorden esdeveniments d'abans que naixéssim, com si no haguéssim viscut res històric. Nosaltres hem après el que era el terrorisme comptant acudits d'Irene Villa, vam veure caure el mur de Berlín i a Boris Yelsin borratxo tocar-li el cul una secretària; els de la nostra generació van anar a la guerra (Bòsnia, etc.) cosa que els nostres pares no van fer; cridem OTAN no! bases fora!, sense saber molt bé què significava i ens assabentem de cop un 11 de setembre. Vam aprendre a programar el vídeo abans que ningú, juguem amb el Spectrum, odiem Bill Gates, vam veure els primers mòbils i vam creure que Internet seria un món lliure. Som la generació d'Espinete, el Senyor Pimpón i Chema “el forner farlopero”.Els que recordem a Enrique del Pozo cantant amb ganes (abuelito digues-me tu...). Els mons de Yupi i les pessetes rosses amb la cara de Franc en algunes d'elles. Ens emocionem amb Superman, ET, els Goonies o A la recerca de l'Arca Perduda. Els de l'entrepà de xoriço i mortadel·la i també Phosquitos, els Tigretones eren el millor, encara que allò que començava (una cosa cridada Bollycao) no estava del tot malament. Som la generació del cotxe fantàstic, Oliver i Benjí...

Generacio dels 70' (1ª part)

L'objecte d'aquesta missiva és la de reivindicar una generació. La de tots aquells que vam néixer en la dècada dels 70 (un parell d'anys a dalt o baix), la dels que estem treballant d'una cosa que els nostres pares ni podien somiar, la dels que veiem que el pis que van comprar els nostres pares ara val 20 o 30 vegades més, la dels que estarem pagant el nostre habitatge fins i tot els ¡60 anys!. Nosaltres, no vam estar en la Guerra Civil, ni el maig del 68, ni vam córrer davant dels grisos, no votarem la Constitució i la nostra memòria històrica comença amb les olimpíades del '92. Per no viure activament la Transició se'ns diu que no tenim ideals i això que sabem de política més que els nostres pares i de la qual cosa mai no sabran els nostres germans petits i descendents. Som l'última generació que hem après a jugar al carrer a les xapes, la baldufa, les bales, la corba, la goma, el rescat o el "bote bote" i, alhora, som la primera que hem jugat a videojocs. Hem anat a parcs d'atraccions o vist dibuixos animats en color. Els Reis Mags no sempre ens portaven el que demanàvem, però sentíem (i continuem sentint) que ho hem tingut tot, malgrat que els que van venir després de nosaltres sí ho tenen realment i ningú no els hi diu. Se'ns ha etiquetat de generació X i vam haver d'empassar-nos 'bodris' com a: Reality Bites, "Melrose place" o "Sensació de vivir", que et van agradar en el seu moment, però... torna a mirar-les, veuràs que perboc. Som la generació de "Compañeros", de "Al salir de clase". Vam plorar amb la mort de Chanquete, amb la mare de Marco que no apareixia, amb les putadas de la Senyoreta Rottenmayer. Som una generació que hem vist a Maradona fer campanya contra la droga, que durant un temps vam tenir al bàsquet com el primer dels esports (Gràcies Chicho Sivilio!)...

Els Àrbitres

Serà perquè creuen que la seva paraula no aporta res que tenen prohibit parlar a la Lliga. És un estrany posicionament, especialment perquè molts d'ells sobre el paper són homes amb estudis. Per no parlar, ni parlen amb els jugadors com ho fan en el futbol anglès, sense anar molt lluny. Ells tallen qualsevol intenció del futbolista amb una mirada matadora, uns gests amenaçadors i l'ús abusiu de les targetes, que utilitzen com si tinguessin una arma, amb elles es defensen i ataquen. I si un entrenador gesticula o diu alguna cosa, també estan disposats a desenfundar les seves pistoles. I després, això sí, escriuen. Redacten una acta en el que expliquen les incidencies i incidents del partit. I allà poden dir el que els sembli. L'excel·lent documental que va emetre fa uns mesos Canal + amb Pérez Lasa de protagonista ens va deixar perles importants. El col·legiat, que és l'últim i l'únic que s'ha deixat per a un reportatge especial, reconeixia que a ell, quan començava, no el podien ni mirar per la cua de l'ull perquè de seguida treia targeta, i així es va convertir en un àrbitre conegut pel seu autoritarisme. Va explicar també que les targetes eren la seva eina per calmar els jugadors o per advertir-los, però el reportatge va descobrir que també ho feia per apartar els jugadors, per liquidar qualsevol protesta i, de passada, protegir-se. La veritat és que no creiem en aquest tipus d'autoritarismes. El propi Pérez elogiava en un moment l'esportivitat del futbol anglès i reconeixia que ara, amb l'experiència, s'havia tornat més dialogant. Tanmateix, en els dos partits en què es va basar el documental, Pérez Lasa no deixa ni que el toquin i quan Cani, del Villarreal, fa una falta se'n va cap a ell per amonestar-lo davant de la sorpresa del jugador, que li pregunta: " Però per què et poses així amb mi? ". "Veuràs com et calmes", va ser la resposta de l'àrbitre. Cal reconèixer que la feina d'un àrbitre és un treball tan difícil com ingrat. Es necessita una fusta especial per arriscar-se a soportar en cada partit que tots els públics sen recordin de la teva santa mare. Xiulis bé o malament, en qualsevol camp sempre hi ha un seguidor que et vola la mare. Gairebé mai contentes als equips i els jugadors no te'l posen fàcil. Entre els quals intenten enganyar-te i els que et compliquen amb les protestes, i els jutges de línia que et confonen, no resulta fàcil sortir per la porta gran. Cal tenir una fortalesa i una mentalitat especial per tirar endavant un partit amb nota. A més, la FIFA i els grans gurus d'aquest esport s'entossudeixen a descartar tots els ajuts que podrien aportar les noves tecnologies.
L'estrany és que amb entrenadors que amb prou feines es posen en el seu treball, que són respectuosos i que eludeixen opinar sobre les seves actuacions -tipus Pep Guardiola- el col·lectiu arbitral arribi a adoptar actituds solidàries per un company acusat de mentir. Guardiola es va equivocar en fer la seva denúncia de forma pública, però els àrbitres, que segurament no parlen per unificar criteris, van tenir temps per emetre un comunicat i demanar un càstig a l'entrenador del Barcelona, que ja havia estat expulsat del partit i posteriorment havia estat sancionat. Què més volen? Quin Guardiola no se sent més a la banqueta del Barça? Això em recorda a quan amonesten a Messi a la primera falta que comet i, en canvi, al marcador que li està pegant constantment no el castiguen amb la mateixa promptitud. Així no hi ha qui els cregui gens.