El Mundial Negre

La historia oculta dels Mundials de futbol acaba sent tan interessant com la mateixa competició. Una mica a manera de les Olimpíades, la concessió dels Mundials de futbol respon a una estratègia evangelitzadora. No es tracta tant d'expandir la paraula de Déu, com l'inocular un virus de modernització que té un vessant positiu en els avanços polítics i l'obertura democràtica, pero també a vegades s'acosta a la manipulació propagandística i el descarat desembarcament de les grans multinacionals. No ha estat estrany que les dictadures intentessin mostrar una cara amable i aperturista en els seus campionats del món. Ho van fer al Brasil i a l'Argentina, on la junta militar va saber enfosquir les denúncies per desaparicions i tortures gràcies a l'èpica aventura de la selecció de Menotti. A Espanya, en canvi,a Franco no li van sortir els comptes i el Mundial del sempre enyorat "Naranjito" va acabar sent la porta d'arribada per al primer govern socialista i el definitiu amaratge de la societat de consum. També democràcies emergents i països necessitats d'aquesta petita empenta d'autoestima van ser beneïts amb l'encarrec d'organitzar el Mundial.
Ara li arriba el torn a l'Àfrica, entrant pel sud, per un país que encara representa valors simbòlics per al món occidental. L'ombra allargada de Nelson Mandela encara ens fa creure que moltes coses que semblen inamovibles en aquest continent podrien cambiar per ser millors. El futbol a l'Àfrica s'ha convertit en una passió desmesurada, en un nexe d'unió amb Europa, gairebé en un llenguatge comú i universal. Un codi de signes que s'aprecia en qualsevol racó del continent africà, en qualsevol poblat perdut, on la conversa deriva cap a aquest joc i s'hi poden veure samarretes de gairebé tots els grans equips del món, que les criatures mostren amb orgull. Llàstima que la publicitat a la roba dels equips converteix aquestes peces en un fetitxe cutre i enlletgit, que envelleix ràpidament. L'arribada de futbolistes africans, que són temptats des de molt joves per part de les grans lligues, ha canviat molt més del que pot semblar la manera en què es juga a aquest esport. Les portentoses condicions físiques que tenen jugadors provinents de l'Àfrica futbolística, Malí, Ghana, Nigèria, Camerun, Costa d'Ivori, Togo, fan gairebé recurrent la presència d'un o dos d'aquests pulmons al centre del camp o bé com a estilets solitaris en les davanteres dels equips més competitius del món.

Àfrica adora el futbol, ja veurem si les ajudes arbitrals que acompanyen sempre l'equip amfitrió, tan desaprofitades per l'Espanya del 82, però tan rendibles per a Corea en el seu Mundial, acabarant sent en aquest cas el salt que permeti a alguna selecció africana irrompre entre els semifinalistes. La seva passió mereix un premi. Una altra cosa, que només el temps ens dirà, és si aquest espectacle de comerç televisat, aquesta competició febril que no sempre guanya el millor futbol, serveix per fer un pas en l'imprescindible avanç africà.