«Xirigotes, sixenes, citacions a professors, ‘aporellos’, insults. Contínuament rebem embats de tota forma i grau destinats a provocar una reacció. Seria absurd pensar que són casos aïllats, que no formen tots part d’una estratègia. Però, per què fomenten l’acció-reacció? Doncs… L’estat espanyol ha patit dures derrotes en algunes batalles contra l’independentisme català. En totes les batalles on els independentistes hem guanyat hi ha hagut una constant: hem inventat. No hem usat el el ‘manual de la revolució’ i això els ha descol·locat.
Un exemple ràpid i gràfic: Arenys de Munt. Vam inventar. I l’estat va respondre disparant perdigonades a tort i a dret (premsa, jutges, fatxes,…) en una habitació a les fosques. Quan van encendre el llum es van trobar amb 500 consultes populars. Hem inventat quan hem consolidat un discurs que no admet ni tant sols dubtes etnicistes. Hem inventat quan hem desmentit amb vagues generals i manifestacions milionàries les teories en que se’ns relacionava amb unes suposades elits econòmiques. Hem inventat quan ens hem donat la mà des del Pertús a Vinaròs. L’estat espanyol s’ho ha mirat fullejant frenètic les darreres pàgines del manual, on hi ha les solucions. Res a fer, estàvem inventant. Creixent més del què per ells era imaginable. Avancem quan inventem.
L’estat també va perdre una batalla crucial el 20-S al local de la CUP de BCN on va intentar provocar aldarulls per tenir algun vídeo de violència. Algú creu que entre els defensors del local no hi havia gent que li hauria vingut mooolt de gust fotre’ls fora a cosses al cul? I la van perdre l’1-O, és clar, posant tota la carn a la graella per veure si finalment, es veia fum i foc als carrers. Per veure si les imatges es podien aparellar a les notícies que arriben setmanalment de tres o quatre punts del món on manifestants i policia s’ostien mútuament. I res. Vam entendre que política no és fer el què el cos et demana, si no el què demana l’estratègia col·lectiva. I que el triomf de la causa bé val el sacrifici d’aguantar-se les ganes.
La batalla violenta l’hauríem perdut, ho sabem tots. I l’estat creia que només ell ho sabia. De vegades sento dir ‘No podem permetre que ens insultin…’, ‘No podem permetre que se’n riguin…’ i penso: Sí. Sí que ho podem permetre. Perquè això no és una guerra per l’honor sinó per la llibertat. L’únic que no podem permetre és perdre. De vegades, l’únic sacrifici que reclama la lluita és només fer que el cap t’aturi el cor. Assumible, oi? I és per això que l’estat ens convida contínuament a estratègies de manual, com l’acció-reacció, perquè són dins de l’àmbit del seu maneig. I és per això que és imprescindible que no hi entrem, en cap. Que continuem inventant, que és l’única manera de dur la iniciativa a les batalles i controlar el calendari de la guerra. Vet aquí! No és per seny ni per por que cal no respondre als embats de l’estat, sinó per ser amos de la nostra estratègia. Que no és altra que inventar.»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada